http://www.martapruna.com/

martes, 21 de febrero de 2017

Jordania




En las profundidades del desierto, entre laberintos de ramblas de todos los tamaños, encuentro seis puntos de igual diámetro y profundidad dispuestos casi horizontalmente en las alturas de gargantas perdidas.
Mi mirada se precipita a lograr entender en el limitado tiempo que disponemos en momentos así, - cuando creemos descubrir algo arqueológico, aquello que nos llena de la mayor alegría y plenitud- en entender porqué están tan alineados esos puntos a esa vertiginosa altura. Dudo que la fauna del desierto actuara con esa precisión...No obstante, algún efecto de la naturaleza sí actuó perforando la dureza de esa piedra milenaria. Si calculo la capa de sedimentación y si la sedimentación es el proceso por el cual el material sólido, transportado por una corriente de agua, me pregunto entonces, cuánta cantidad de agua pasaba y de qué manera se filtró justo por esa roca , cuando pasaba ese río o mar. A qué velocidad viajaba ese líquido y qué capacidad de transportar materiales tenía, para que ese sólido desapareciera y sedimentara de esa manera artística y única. Cual era el peso específico de esos materiales para favorecer esa eliminación de material, esa ausencia de viscosidad, textura, porosidad, al fin de peso. Ese peso de las cosas....

El peso de las cosas y esa arqueología fascinante que encuentro por todas partes.

la pluja rebuda i l´hectàrea a cuidar


Quan plou agraeixo cada gota, sento les Gràcies i visualitzo el que vull, Pluja...calculo l.aigua que está caient en la terra seca....després no tan seca, depén dels litres per minut. Espero els minuts que la terra s.afanyi a xuclar l.aigua que ens arriba del núvol que descarrega amb intensitat.
Com una bona música al piano...la segueixo amb cura. Aumenta el so... S.omplen  bassalts... puja el cabal...com una ebullició sense que el líquid s.evapori. Puja, puja i es manté aamunt, com levitant.
Calculo quanta aigua cau, i quanta haurà de caure, perque senti el so del riu, que em provocará segur un  somriure


Sento com la humitad s.encén i com créixen les bactéries que alimenten el meu món de les olors a la natura. Allà on tot s.atura.

Si cada ser humà cuidés l.hectàrea més enllà de la porta que tanca amb baldó del que anomanem propietat, l.escalfament de la terra no l.evitariem però sí el respecte pels altres i tindriem més generositat.
Tots em d.arrencar les tiges seques més enllà del camp nostre...i recollir la brossa. De què ens serveix una dutxa, si tots portem aquesta mena de sediments egoístes que no se.n van amb l.aigua, i aquesta mena d.esquerda a la cara es nota,  quan considerem que fem un somriure al món...
La ment té el poder de concentrarse sobre qualsevol punt en qualsevol moment, però les grans ments son andrógines i defenen la causa, i l.art, obrint la paraula de bat a bat...

Mirem de ser feliços, quan els nostres sentits reaccionen davant d.Imatges, fenómens reals, i sonors , després es traslladen a la ment, on es converteixen en sucsesos psíquics...que tampoc s.acaben de conèixer mai. Però les imatges arriben...i aquesta és la meva tasca és fer art i junts,  tots, farem que això sigui Cultura!!!.